El silenci cobra per a Tres el valor d’una utopia, amb les connotacions revolucionàries que en l’actualitat ha adquirit aquest terme. És sota aquest punt de vista com convé emmarcar les accions artístiques de Tres, manifestacions sempre d’un projecte integral de canviar la vida, de proposar un nou camp de relacions per a l’individu. En aquest sentit, les accions artístiques de Tres s’enllacen amb les més radicals avantguardes, però també amb les actituds característiques dels missioners i predicadors, dels proselitistes convençuts, interessats en guanyar adeptes per a una causa que es proposa i que reclama assoliments col·lectius.
Mostra afinat amb el cartellisme propagandístic. Aquests grans retrats, acompanyats en tots els casos per paraules o frases que actuen com a lemes, premisses, eslògans, evocan els cartells que solen emprar-se en les campanyes polítiques o comercials, també en els anuncis de concerts, de conferències, de grans esdeveniments culturals. El tractament molt contrastat de la imatge, el seu seductor efectisme, apunten a captar l’atenció de l’espectador i impactar-lo, i ho fan mitjançant una calculada relació entre eficàcia i economia de mitjans (una sola figura, un fons pla, blanc i negre). Tres fa servir aquests “cartells silenciosos” amb propòsits, per així dir-ho, divulgatius.
El treball de Tres suggereix una afinat, amb els grans retrats de famosos que Andy Warhol va convertir en fètixes de la postmodernitat, i que no han deixat de inspirar tota una legió de publicistes, dissenyadors i interioristes. Converteixen en fètixes silenciosos les figures de les personalitats de les quals tendenciosament s’apropien, per invocar i al mateix temps il·lustrar una tradició enormement rica i complexa, com és la del silenci en el transcurs de la modernitat. Hi ha alguna cosa, en aquests treballs, que convida a associar-los als retrats de gent il·lustre, fins i tot als pòsters de cantants o d’artistes de cinema. Així passa en quant es tracta, en un cas com en un altre, d’objectes de culte, la qual cosa justifica que es pugui parlar d’aquesta sèrie com d’un molt particular “santoral” del silenci, irònic i reverent alhora.
Cadascun dels retrats correspon a un silenci diferent, Tres juga molt intencionadament amb la polisèmia del concepte, i és amb esperit lúdic però sobretot obert com s’atreveix a invocar grans i assenyats teòrics del silenci, Mallarmé, Beckett, Klein.