Sense títol

“Jo no era a París quan Hains va trobar el primer cartell. Circulen diferents versions, però crec que el primer cartell el va agafar a París, al carrer Montparnasse, entre el bulevard Montparnasse i la cruïlla Edgar-Quinet. La policia el va emprenyar de seguida, perquè cada vegada que Hains agafa un cartell, la policia no triga a arribar.” Jacques de la Villeglé, amic i col·laborador de Raymond Hains, explica així l’origen de la pràctica urbana de recol·lectar cartells esquinçats per convertir-los en una operació de reapropiació, en una obra d’art. Hains va dur a terme aquesta pràctica des de 1949. Va anomenar-la affiches déchirées o cartells estripats.

Amb aquesta pràctica se situava a prop dels décollagistes com Léo Malet, un surrealista de segona generació que proposava una reformulació del collage dadà. Mentre que el dadà, tot i subvertir els elements compositius de la superfície del quadre, no havia sortit de l’estudi de l’artista, el décollage abandonava aquest marc tradicional per incorporar un element de la nova cultura de masses: les tanques publicitàries o l’affiche américaine. Hains i altres décollagistes convertien el mateix acte d’estripar i arrencar capes de cartells al carrer en part del procés creatiu.

Les dues obres de la Col·lecció MACBA són peces tardanes en la producció de Raymond Hains. Si bé al principi havia fixat els fragments de cartells damunt de teles, des de 1957 va utilitzar com a suport planxes de metall en obres conegudes com palissades, que condensen els trets més característics de la seva producció. Com a referències iròniques a la pintura de gran format de l’expressionisme abstracte, dilueixen la distinció entre el lloc i la matèria de l’art i la cultura del consum, i revoquen el mite del geni de l’artista. El mateix Hains, qualificant-se d’inaction painter o pintor de la inacció, qüestionava la idea de la firma de l’artista situant la pràctica artística al nivell del carrer. “Toulouse-Lautrec, per exemple, era un cartellista, i jo sóc un recol·lector, un rapinyaire de cartells estripats. I en contra del que sovint es pensa, no sóc un esquinçador, agafo els cartells estripats pels vianants”.

Un cartell esquinçat carrega amb altres vides i usos, i acumula desplaçaments i transformacions. Hains es nega que la seva obra s’interpreti com una composició abstracta fruit de l’expressió subjectiva i individual. Desmarcant-se d’una lectura estètica de les seves obres, se situa més a prop de les teories situacionistes de Guy Debord i d’altres teòrics de la deriva i el detournement als quals es va avançar. Si bé fou Debord qui parlà de la psicogeografia i “l’observació als carrers de determinats processos fortuïts” com un principi de la seva obra, els desplaçaments constants per la topografia urbana de Raymond Hains, a la manera d’un nòmada o un flâneur, constitueixen també l’eix del seu treball. El fet que Hains s’apropiï de les tanques d’un espai habitualment colonitzat per la publicitat –i que converteix al públic en consumidor potencial– implica una rebel·lió i una elegia de l’acció i la topografia urbanes.