Sense títol

Aquesta escultura mòbil, juntament amb una segona també anomenada Sense títol, va ser donada pel mateix artista a l’arquitecte català Germán Rodríguez Arias (1902-1987), un dels introductors del racionalisme arquitectònic a Catalunya, membre fundador del GATCPAC i amic de l’arquitecte Josep Lluís Sert. Va ser Sert qui va presentar Calder a Rodríguez Arias el 1932 en el seu pas per Barcelona, convidat per Joan Miró. Rodríguez Arias va donar-les a la ciutat el juliol de 1988. No s’havien exposat mai. La primera vegada que es van mostrar al públic va ser l’any 1990 a la mostra Homenatge al racionalisme, organitzada per la casa de mobles Manbar, Moble Internacional, al seu establiment de la Via Augusta de Barcelona, número 61, amb motiu de la restauració de l’edifici. Es tracta d’un edifici racionalista obra de Germán Rodríguez Arias on vivia l’arquitecte i on es va allotjar Calder quan, al començament del 1933, va fer una segona estada a Barcelona.

Les obres formen part d’un moment molt significatiu en l’evolució creativa d’Alexander Calder. Aquest havia arribat a París el 1926 i havia conegut l’avantguarda europea a través d’amistats que van ser decisives com Marcel Duchamp, Jean Arp i el mateix Joan Miró, amb qui va compartir afinitat creativa i de caràcter. Una de les influències més destacades en la nova abstracció volumètrica creada per Calder va ser la visita a l’estudi de Piet Mondrian l’octubre de 1930. Mesos després, creava la seva primera escultura mòbil. El 1932, Calder presentava per primera vegada els seus mobiles, com els va anomenar Duchamp. Més tard, Arp anomenava stabiles a les obres de Calder que descansen al terra. En unes i altres, Calder va anar aprimant els materials fins a reduir-los a pur signe traçat a l’aire.
Les dues obres de la Col·lecció MACBA van ser produïdes el 1931, any de la maduresa creativa de Calder. A la primera, l’esfericitat es crea pel fet de creuar dues circumferències de color vermell i una bola negra en el costat oposat. Calder suspèn aquests elements com si no pesessin i els emmarca dins un gran cèrcol. La resta de l’obra, la base, és només un suport que l’artista necessita encara en el seu camí per aconseguir la ingravidesa i la desmaterialització. A l’altra escultura, que reposa al terra a través d’un volum triangular fet amb filferro, la immaterialitat s’aconsegueix a través de l’equilibri d’unes boles de fusta pintades. En un cas i en l’altre, tot i ser stabiles que descansen al terra, el seu joc de moviment i equilibri resulta tant o més significatiu que altres obres mòbils conegudes de l’artista.

En aquests anys, Calder havia quedat fascinat per les noves teories del sistema solar. Treballava amb la idea de constel·lacions i estels en fuga, de grans sistemes celestes amb petits desplaçaments planetaris en aparença aleatoris però sotmesos a regles estrictes. Un marc conceptual que li va permetre configurar un univers creatiu amb elements esfèrics mínims que giren a la manera de planetes. Com en l’univers, l’equilibri del conjunt preval per damunt dels elements. Com en el model del real, unes regles ocultes mantenen la coherència del sistema.