Darrere aquestes escales, ja està el mar

Marcel Rubio Juliana s’expressa principalment a través del dibuix i la pintura, tot i que el seu enfocament cap a la creació està relacionat amb l’assaig literari. Grans llenços de carbonet i miniatures a l’oli donen ritme a un relat fragmentat que desenvolupa una història aparentment lineal, amb unitat de temps i lloc. Podríem veure certes analogies amb el “nouveau roman”, on s’adopten punts de vista diferents a la visió única del narrador i on l’escriptura mateixa adquireix autonomia al marge del que està escrit. El guió de cinema Dogma podria ser una altra referència: tots dos utilitzen localitzacions reals, fugen d’artificis superflus i busquen un realisme cru, creant una sèrie de regles a seguir i, a vegades, a transgredir.

Fent al·lusió a les seves pròpies vivències i desitjos, l’artista evoca un dia d’estiu en què un desconegut es converteix, sense saber-ho, en el protagonista d’un relat singular. Situades en una ciutat costanera propera a Barcelona, diferents seqüències ens conviden a realitzar un recorregut en què, seguint un mètode fenomenològic, la contemplació, la deriva i l’enamorament ofereixen una descripció precisa de l’entorn.

La narració segueix els passos d’un jove, des de l’estació de tren fins al centre de la ciutat, passant per la platja, el Club Nàutic i diverses carrers comercials, creant un registre cinematogràfic dels llocs evocats. També ens mostra cossos gaudint de l’aigua, la vista del sol sobre el mar, una caseta, la façana d’un teatre, taques d’humitat al mur, una flor, un grup d’amics a la terrassa d’un bar… tot està allà, present en el record, encara que tot podria ser imaginat.