48 Portraits

Gerhard Richter va representar Alemanya a la Biennal de Venècia de 1972. En aquest context de representació nacional, va crear una obra que explora el tipus de figures que construeix la cultura i es pregunta per les identificacions i les paternitats col·lectives on ens reconeixem. Després de consultar en enciclopèdies i llibres d’història, va seleccionar un conjunt de figures del passat cultural europeu. D’una primera tria de 270 persones entre filòsofs, músics, narradors, poetes, científics i naturalistes reconeguts, va seleccionar-ne 48, tots ells europeus o nord-americans nascuts als segles XIX o XX. Partint dels retrats reproduïts en blanc i negre als llibres d’història, Richter va pintar 48 retrats. Amb un mateix format i dimensions similars, va tenir en compte l’arquitectura neoclàssica del pavelló alemany a Venècia i va construir una instal·lació que evocava un mausoleu. Richter va presentar els seus retrats col·locats en filera, al mateix nivell, i ordenats segons la posició del cap de les figures, amb una orquestra de mirades que anava del centre cap a l’esquerra i del centre cap a la dreta. Avui la instal·lació està exposada permanentment al Museu Ludwig de Colònia, a Alemanya.

L’any 1998, 26 anys més tard, Richter va revisar l’obra i va fotografiar els retrats que havia pintat. L’edició de 48 Portraits que forma part de la Col·lecció MACBA consisteix en un facsímil fotogràfic de les pintures realitzades el 1972. En un desplaçament de gènere molt propi d’aquest autor, Richter construeix una dialèctica amb el procés de representació, que va de la reproducció fotogràfica a la pintura i d’aquesta de nou a la fotografia.
En la selecció dels personatges, destaca l’absència de dones. I quant a la disposició dels retrats, s’han seguit criteris estrictament formals: José Ortega y Gasset, Manuel de Falla, Gustav Mahler, Jean Sibelius, Igor Stravinsky, Max Planck, Albert Einstein, Paul Valéry, Thomas Mann, John Dos Passos, Graham Greene… Tot i que Richter opta per indicar el nom de les persones retratades, li importen menys les representacions individuals que l’efecte de conjunt. Si bé és evident que l’absència de dones reforça un silenci històric, aquest no va ser un criteri determinant en la selecció. Richter va prendre altres decisions com excloure figures religioses, polítics i també artistes, en aquest cas per evitar construir una mena de cànon personal de referents visuals. Els retrats (ja siguin pictòrics o fotogràfics) van ser ordenats segons un rigorós principi formal d’organització espacial. Per a Richter, era important la postura del cap. L’únic retrat que mostra una estricta frontalitat és el de Franz Kafka, situat al centre del conjunt. La resta de retrats s’ordenen en una doble direcció segons la direccionalitat de la mirada: cap a la dreta uns i cap a l’esquerra els altres en una escala de postures de cap que varien lleugerament d’un a l’altre.
Richter ha simplificat els fons i ha buscat figures amb una gran semblança formal. Segueix el model de treball que aplica a les seves “fotopintures”, un gènere híbrid de fotografies pintades en què l’artista utilitza un pinzell sec sobre la superfície humida de la tela per crear un efecte borrós i efímer. Tot i tractar-se de personatges coneguts, el conjunt transmet un profund anonimat. El caràcter majestàtic de l’obra resulta significatiu no tant del nostre passat com a cultura sinó del silenci simbòlic del present. 48 Portraits (1972) es presenta com un mausoleu d’una cultura incapaç de donar respostes al present.