La distància correcta

L’estatut de la imatge i la seva centralitat en el món contemporani són objecte de reflexió en els vídeos, fotografies i instal·lacions de Mabel Palacín. La distancia correcta (2003), coproduïda pel Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona i el Museu de la Universitat d’Alacant (MUA) l’any 2003, és una obra que situa l’espectador en una posició diferent de l’habitual en la seva relació amb les imatges. Es tracta de dos vídeos retroprojectats en dues pantalles, en què es projecten accions en paral·lel. S’hi explica la història d’un personatge que arriba en un espai tancat i indeterminat que podria ser un garatge, un magatzem o un soterrani, per preparar-hi un artefacte explosiu. En l’espai hi ha alguns objectes i una gran pantalla en què es projecten fragments de pel·lícules i imatges del mateix protagonista i dels seus encontres amb altres persones. Amb una certa tensió entre l’escena real i la projectada, el protagonista no aconsegueix fabricar l’explosiu fins que no pren la distància correcta de les imatges projectades a la pantalla, fins que no es entén les imatges projectades com el que són: imatges.

En aquesta confusió entre realitat i ficció, el so hi té un paper central: dóna pistes per entendre la diferència entre realitat i ficció. La banda sonora, composta per Mark Cunningham i Sílvia Mestres, es combina amb la projecció de fragments de pel·lícules d’autors referents del cinema com Jean-Luc Godard, Alain Resnais, Michelangelo Antonioni, Ingmar Bergman, Alfred Hitchcock, Martin Scorsese i Billy Wilder.

Palacín construeix una situació que desplega lògiques dispars i llança l’espectador a un joc laberíntic. Com el protagonista, s’adona que està en una situació semblant a la del personatge i que, en la nostra lectura de les imatges, cal prendre la distància correcta perquè la mediatizació del món no substitueixi la realitat. Quina és la distància correcta, si és que n’hi ha, entre imatges i fets?